MARIANO MEDINA ISABEL

(Peña Aguilera, Toledo, 8 de juliol del 1922 - Madrid, 28 de desembre de 1994)

     

 

És l’home del temps per antonomàsia, el primer i el més popular a la historia de TVE on hi va estar per espai de 29 anys demostrant dia a dia gran capacitat de comunicació amb la rigorositat que li confegia la seva sòlida formació científica. Els seus coneixements teòrics, pràctics i didàctics fan que tot i no ser meteoròleg de vocació, influís en moltes generacions de meteoròlegs, tan aficionats com professionals. Aquesta influència es pot resumir en dues publicacions. “El tiempo es noticia” escrit l’any 1964 i reeditat més endavant com “Iniciación a la Meteorología” amb 8 edicions és el més divulgador. Amb dibuixos de Manuel Summers, les borrasques, anticiclons, fronts i resta de fenomens s’entenen de manera senzilla i planera, introduint els concepts bàsics de la meteorologia sense cap fórmula matemàtica. "Meteorologia básica Sinóptica" (1974) ha estat referència obligada pels professionals, no en va és el resultat dels seus apunts de classe a diverses fornades de meteoròlegs de l’INM.

De família humil, cursà estudis a Toledo i es llicencià en ciències Fisico-Químiques a la Universitat de Madrid l'any 1946. Per oposició ingressà al cos Meteoròlegs Facultatius pel novembre del mateix any amb el número 1 de la seva promoció. Destinat primerament a l'aeroport de San Pablo (Sevilla). A partir de 1949 és destinat a l'Oficina meteorològica de l'aeroport de Barajas. La dècada dels 50 i principis dels 60 són de plena formació científica, acumulant coneixements i iniciant-se en el coneixement de l'atmosfera, en un temps de profunds canvis tecnològics; pel 1950 a Barajas, encara es rebia la informació per radiotelegrafia Morse; a mitjans dècada van apareixent els famosos teletips i els facsímils; a final de la dècada apareixen "borroses" les primeres imatges del satèl·lit polar Tiros. En aquesta època, Medina i els seus disposaven dels mapes de superfície i els d'altura plotejats i analitzats manualment, a partir de l'escassa xarxa aerològica i algun AIREP (dades enviades per avions comercials que aquests anys experimenten un gran impuls). Tot amb tot, ben poca cosa per fer prediccions, juntament amb els mapes previstos de 24 hores, emesos en Morse per l'emissora anglesa GFA. Era el 1950. Pel que fa als coneixements, el tema del corrent en raig només apareixia en revistes especialitzades i és de llavors el primer enunciat de "gota freda", ambdós conceptes atribuïbles al meteoròleg Pedro Rodríguez Franco tot i que Medina els va popularitzar abastament. Pel 1957 Medina és cridat per Ràdio Madrid per tal de fer els pronòstics a l'emblemàtic programa "Cabalgata Fín de Semana" de la SER amb el popular presentador Boby Deglané. És en aquest programa on se’l bateja com a “Hombre del tiempo” marca que Medina patenta al registre de la propietat. (D’aquí que, per exemple, el meteoròleg Jaume Martín era el “Vigía del tiempo” a ràdio Barcelona posteriorment). De la mateixa època són els seus primers pronòstics a la premsa. També a finals del 1956 TVE  a punt d’iniciar les emissions sol·licita els serveis del meteoròleg Pío Pita, cap de la secció de Predicció, però aquest declina l'oferiment que el trasllada a Medina que debuta el 30 d’octubre de 1956. Amb tot, la popularitat, com la denominació de “El Hombre del tiempo”, s’inicia a la ràdio, molt escoltada per aquells temps en que a tot Espanya només hi havia uns 40 televisors!

A partir dels anys 60 comença un període de grans inquietuts científiques, que ja no abandonarà al llarg de la seva vida. No es conforma amb la popularitat televisiva i segueix vetllant per aprofundir els seus coneixements. Acudeix a les clases de professor Morán i pren apunts que conserva zelosament. Presenta la seva tesi doctoral "La correlación entrópica y su aplicación al fenómeno físico" (1966) dirigida per Manuel Castans. Assumeix la direcció de la secció de Meteorologia Marítima, per la qual cosa viatja a Anglaterra per tal de posar operatiu un sistema de confecció de mapes d'onades i de temperatures de l'aigua de mar capdavanter a Europa, essent el quart país en disposar d'aquesta metodologia. Crea la "Revista de Meteorologia marítima”. La dècada dels 70 és molt fecunda per Medina. És nomenat per concurs de mèrits cap del Centre d'Anàlisi i Predicció, lloc que ocuparà entre 1971 i 1978. Implanta la confecció diària dels pronòstics a 3 dies vista i un sistema de suport a les bases aèries i aeròdroms esportius. És professor indiscutible de Meteorologia sinòptica i dinàmica, formant nombrosíssimes generacions de meteoròlegs i predictors, a més de donar classes de doctorat a la Universitat complutense. Publica "Meteorologia teórica" (1972) "La atmosfera y sus fenómenos" (Barcelona, 1972), "La mar y el tiempo" (Barcelona, 1974) y "Meteorologia básica Sinóptica" (Paraninfo, 1974). Alguns d'aquests llibres amb molta tirada a sudamèrica. A partir dels anys 80 es dedica bàsicament a tres temes favorits. El primer és el de les pertorbacions amb doble nucli d'acció; en el Congrés de Meteorologia mediterrània organitzat per l'AME (1980), presenta la seva teoria que aplicarà en alguns casos a ciclons tropicals i a situacions violentes del Mediterrani. El segon tema favorit, és el que va desenvolupar a l'ambiciós llibre "Teoría de la Predicción meteorológica" (1984), sobre la teoria del desenvolupament dels sistemes de pressió. És probablement la seva millor obra, utilitzant apunts dels cursos del professor Moran. I finalment, potser el tema preferit, fou el de l'aplicació de l'equació de la vorticitat a la predicció del temps, matèria del seu darrer llibre. Però entre aquesta publicació i l'anterior, cal citar el període negre de la seva vida o "any negre" com deia Medina per referir-se a l'any 1985, quan es va veure bruscament apartat i de manera definitiva de les pantalles de TVE, i a la vegada passat a excedència voluntària de l'INM, situació que no havia sol·licitat; a finals de l'any fou reintegrat a l'INM i recol·locat en una Direcció de Programa. En el seu darrer llibre "La predicción del tiempo basada en la teoría de la vorticidad" (1988), planteja la discussió dels tres termes d'aquesta equació: la simple advecció de vorticitat, una funció de l'advecció d'espessors de la capa que roman per dessota del nivell de divergència nul·la i un tercer terme que és funció de l'estabilitat hidrostàtica i que només es té en compte en casos d'extremada inestabilitat, com per exemple ciclons tropicals i mai per damunt de 35 º Nord. Mariano Medina va fer bandera d'aquest tercer terme, ja que creia trobar l'explicació de molt dels fenòmens violents del mediterrani. Moltes vegades l'havia calculat manualment, i era tan l'interés mostrat, que va rebre el malnom de "Mariano, el tercer término". Amb l'arribada del Mcidas a l’INM, es van posar de moda altres formulacions, quedant arraconat el "tercer término". Els seus treballs apareixen en diverses revistes, prop de 50, i el seu nom apareix repetides vegades en la bibliografia hispànica.

©joan@arus.cat

abril-2008